Després de llegir la carta d’un amic meu al defensor del oient de Catalunya Radio he sentit l’impuls de publicar-la al meu blog. Però no ho volia fer sense més; ho volia fer de forma raonada donant el meu punt de vista personal. Primer de tot , hem sento completament proper al contingut de la carta. Penso que actualment, en el nostre temps podríem dir d’una forma més èpica, s’està perdent qualsevol tipus de ideologia per donar pas a un tipus de pensament únic que margina o bandeja a tots aquells que no s’arrengleren al costat del que marquen els cànons. Sovint es situen els temes com contraposats en dos bàndols, tendents els dos o bé al nihilisme més estèril o al fanatisme, a la tolerància completa o a l’estancament ranci. Aquesta és una cara que ens intenten mostrar dia a dia els mitjans de comunicació, encara que personalment crec que no s’ajusta a la realitat. Aquesta és efectivament molt complexa i rica, moltes vegades contradictòria com ho és l’ànima humana. La nostra societat es troba davant de molts reptes que entren de ple en el terreny de la psique i que cal abordar amb molta proximitat i empatia, però també observant quines poden ser les causes o al menys no intentar fer combregar a tots amb rodes de molí. Com a mínim s’ha de poder debatre argumentadament des de tots els punts possibles. I també el bon humor ens pot ajudar a tots plegats a alliberar tensions i pensar amb més claredat.
No m’estenc més i poso a continuació la carta referenciada, enviada el 5 de desembre al Defensor de l’oient mati@catradio.cat de Catalunya Radio:
Barcelona, 4 de desembre de 2006
Acabo de llegir al diari El País, la noticia d’una “boda” entre dos transsexuals que se senten lesbianes. Quelcom així com el que, en llenguatge informàtic, en diríem un “bucle”.
La sorpresa no rau en les pràctiques sexuals ni les orientacions en aquesta matèria que pertanyin a la privacitat. En això, prou sabem que l’ésser humà pot arribar a desenvolupar la imaginació fins a límits insospitats. En tot cas la privacitat respectuosa amb els demés no requereix cap comentari.
El que sí que és important es que un es troba en la tessitura de saber que ha de fer amb el que creu, amb l’opinió pròpia lliure i reflexionada, quan llegeix una noticia com aquesta i no vol limitar-se a consumir el que la oferta periodística li presenta com una variant, en aquest cas poc freqüent, de la normalitat.
Prou se que la dissonància és perillosa, perquè discrepar de les qüestions d’orientació sexual, pot suposar ser identificat o bé amb el “bunker” del PP o be amb algú que te adscripció a les branques mes fonamentalistes de l’església catòlica.
El que vull dir és que no estic conforme amb que la societat a la que pertanyo beneeixi amb la legalitat del matrimoni quelcom que, al meu entendre no és mes que una filigrana de la psique, una creació de la ment. Em sembla una evidència que el doble gir en la orientació sexual de les protagonistes de la noticia, elimina cap possibilitat de que es tracti d’una variant mes de la naturalesa. Amb la mateixa lògica, algun dia podríem assistir a una boda de sirenes lesbianes o de centaures homosexuals.
No estic d’acord amb la trivialització de la sexualitat, ni amb la burocratització del matrimoni, ni en que, a la pràctica, es relegui l’amor amb majúscules a quelcom poc definible i sense el paper protagonista que, en un mon veritablement feliç hauria de tenir.
És clar que en aquests moments, no és competència de l’estat predicar l’amor ni assumir un rol de sacerdot moralitzador, però amb respecte a cap moral, tampoc aquesta laica que sí predica oficiant cerimònies de l’absurd.
Caldrà que vigilem que no ens passi com al personatge de l’obra “Arte”, que s’entesta en creure i fer creure als seus amics, la gran obra d’art que posseeix, consistent en una tela absolutament en blanc.
Sols el temps i la realitat donaran la veritable dimensió de tot això. El mateix temps i la mateixa realitat que han fet dir a intel·lectuals i politics, una i mil vegades a la història, blanc, on abans deien negre, perquè la evidència era simplement flagrant.
Malauradament, en aquest assumpte, si acabessin dient negre, moguts per la evidència, el segell de la oficialitat estaria ja posat, elevant, per vergonya de tots, a la categoria de gegants allò que alguns tenim la profunda convicció de que, simplement son molins.
Jordi Sarrats
