Després de llegir la carta d’un amic meu al defensor del oient de Catalunya Radio he sentit l’impuls de publicar-la al meu blog. Però no ho volia fer sense més; ho volia fer de forma raonada donant el meu punt de vista personal. Primer de tot , hem sento completament proper al contingut de la carta. Penso que actualment, en el nostre temps podríem dir d’una forma més èpica, s’està perdent qualsevol tipus de ideologia per donar pas a un tipus de pensament únic que margina o bandeja a tots aquells que no s’arrengleren al costat del que marquen els cànons. Sovint es situen els temes com contraposats en dos bàndols, tendents els dos o bé al nihilisme més estèril o al fanatisme, a la tolerància completa o a l’estancament ranci. Aquesta és una cara que ens intenten mostrar dia a dia els mitjans de comunicació, encara que personalment crec que no s’ajusta a la realitat. Aquesta és efectivament molt complexa i rica, moltes vegades contradictòria com ho és l’ànima humana. La nostra societat es troba davant de molts reptes que entren de ple en el terreny de la psique i que cal abordar amb molta proximitat i empatia, però també observant quines poden ser les causes o al menys no intentar fer combregar a tots amb rodes de molí. Com a mínim s’ha de poder debatre argumentadament des de tots els punts possibles. I també el bon humor ens pot ajudar a tots plegats a alliberar tensions i pensar amb més claredat.
No m’estenc més i poso a continuació la carta referenciada, enviada el 5 de desembre al Defensor de l’oient mati@catradio.cat de Catalunya Radio:

Barcelona, 4 de desembre de 2006

Acabo de llegir al diari El País, la noticia d’una “boda” entre dos transsexuals que se senten lesbianes. Quelcom així com el que, en llenguatge informàtic, en diríem un “bucle”.

La sorpresa no rau en les pràctiques sexuals ni les orientacions en aquesta matèria que pertanyin a la privacitat. En això, prou sabem que l’ésser humà pot arribar a desenvolupar la imaginació fins a límits insospitats. En tot cas la privacitat respectuosa amb els demés no requereix cap comentari.

El que sí que és important es que un es troba en la tessitura de saber que ha de fer amb el que creu, amb l’opinió pròpia lliure i reflexionada, quan llegeix una noticia com aquesta i no vol limitar-se a consumir el que la oferta periodística li presenta com una variant, en aquest cas poc freqüent, de la normalitat.

Prou se que la dissonància és perillosa, perquè discrepar de les qüestions d’orientació sexual, pot suposar ser identificat o bé amb el “bunker” del PP o be amb algú que te adscripció a les branques mes fonamentalistes de l’església catòlica.

El que vull dir és que no estic conforme amb que la societat a la que pertanyo beneeixi amb la legalitat del matrimoni quelcom que, al meu entendre no és mes que una filigrana de la psique, una creació de la ment. Em sembla una evidència que el doble gir en la orientació sexual de les protagonistes de la noticia, elimina cap possibilitat de que es tracti d’una variant mes de la naturalesa. Amb la mateixa lògica, algun dia podríem assistir a una boda de sirenes lesbianes o de centaures homosexuals.

No estic d’acord amb la trivialització de la sexualitat, ni amb la burocratització del matrimoni, ni en que, a la pràctica, es relegui l’amor amb majúscules a quelcom poc definible i sense el paper protagonista que, en un mon veritablement feliç hauria de tenir.

És clar que en aquests moments, no és competència de l’estat predicar l’amor ni assumir un rol de sacerdot moralitzador, però amb respecte a cap moral, tampoc aquesta laica que sí predica oficiant cerimònies de l’absurd.

Caldrà que vigilem que no ens passi com al personatge de l’obra “Arte”, que s’entesta en creure i fer creure als seus amics, la gran obra d’art que posseeix, consistent en una tela absolutament en blanc.

Sols el temps i la realitat donaran la veritable dimensió de tot això. El mateix temps i la mateixa realitat que han fet dir a intel·lectuals i politics, una i mil vegades a la història, blanc, on abans deien negre, perquè la evidència era simplement flagrant.

Malauradament, en aquest assumpte, si acabessin dient negre, moguts per la evidència, el segell de la oficialitat estaria ja posat, elevant, per vergonya de tots, a la categoria de gegants allò que alguns tenim la profunda convicció de que, simplement son molins.

Jordi Sarrats

j.sarrats@sorenelevadors.com

Bé, aquesta setmana la he tingut molt complicada i fins avui no he tingut temps per fer una entrada al blog. La veritat és que curiosament es produeix un efecte que no havia previst. I és que quan escrius una cosa, del tema que sigui, però si és un tema complexe encara més, la tens sempre al cap i vas reflexionant, dia a dia sobre allò que has opinat i a la vegada valorant altres opinions sobre el tema. Doncs mireu, sincerament, em sembla perfecte.

Aquesta introducció em serveix per comentar un fet que considero important i és el resultat de la cimera del clima que s’estava produint a Nairobi. Després d’estires i arronses sembla que s’ha acordat revisar el 2008 el protocol de Kyoto. Primer de tot podem fer algunes anotacions sobre aquest protocol, del que sempre sentim parlar i no som conscients d’alguns punts importants:

• està en vigor des del 16 de febrer del 2005 i es proposava reduir les emissions de CO2(diòxid de carboni, causant de l’efecte hivernacle) en un 5,2% sobre les emissions de 1990.
• Pot semblar poc però representa un 29% del que es podria esperar l’any 2010 sense el protocol.
• L’efecte hivernacle es produeix de forma natural per gasos com el vapor d’aigua, el diòxid de carboni, el metà i l’ozó.
• El problema és que l’acció de l’home a incrementat aquest efecte i el principal gas acusant d’això és el diòxid de carboni, encara que no es pot subestimar el metà o l’òxid nitrós.
• Entre les causes destaquen les centrals energètiques, processos industrials, el transport…
• va ser ratificat per 166 països, encara que aquests es divideixen en dos grups: els països desenvolupats, els quals estan “obligats” a reduir les emissions i els països en vies de desenvolupament que no ho estan.
• aquests països representen el 61.6% de les emissions. Els que queden fora són importants (Estats Units o Austràlia). També és important saber que la Xina i la Índia estan en el segon grup, tot i la gran població que suposen i que el primer aviat serà el campió de les emissions per davant dels Estats Units sinó canvien.
• Un altre punt important és el mercat de drets d’emissió, que permet als països desenvolupats pagar per emetre i als no desenvolupats millorar les seves emissions per poder vendre drets d’emissió. En canvi a la realitat es un punt complexe.

La conclusió a Nairobi és aconseguir el 20050 la reducció del 50% de les emissions respecte els nivells del 2000. També s’ha acordat tenir informes científics mes acurats per poder pendre decisions.

Bé qualsevol avenç és importantíssim, però s’ha d’esperar que cada vegada els paisos que incompleixin o no ratifiquin el protocol cada vegada quedaran més en evidència. Per altra banda cal confiar en una cada vegada més inversió i recerca en fonts d’energia realment alternatives. Serà l’hidrògen una d’elles. Ja ho veurem.

M’ha sorprès trobar-me un altre quadre d’Edvard Munch en els diaris. En concret en l’edició de “El Pais” del 10-11-2006, en aquest cas degut a un altre tipus de robatori, una altra víctima de l’expoli nazi.

La història que hi ha radera d’aquest quadre és interessant i l’ajunta amb la dona de Gustav Mahler (Alma), en un periode de l’història d’Europa on les idees i els idealismes van esdevenir protagonistes en bé i en mal.

Per altra banda és agradable veure art al meu entendre de qualitat en els mitjans, en una època on sembla que s’ha perdut el senderi i el bon gust, deixant pas a la destrucció de la riquesa d’idees i de la bellesa i al nihilisme. Si voleu gaudir una mica més d’art que t’omple l’ànima podeu visitar aquesta web sobre una gal.leria d’art itinerant al nord d’europa. M’agrada especialment una de les seccions “Landscapes of mind” (paissatges de la ment).

Veient aquests quadres m’ha recordat un dels grans pintors catalans del segle XX moltes vegades oblidat, segurament per la seva coherència i per la fidelitat a les seves idees. Em refereixo a Ramon Calsina. Si no el coneixeu, podeu adquirir un fantàstic llibre de la seva vida i obra (més detalls en aquesta web).
Quantes vegades marxem a mil quilòmetres de la nostra terra sense valorar tot allò que tenim i que sóm.

Començo un dels temes que m’interessen moltíssim. Estic preocupat pel nostre planeta, dins de l’escala de preocupacions que un treballador qualsevol, pare de família té, com pagar la hipoteca, l’educació dels fills, arribar a final de mes, etc, etc. És una evidència, o al menys a mi m’ho sembla, que estem portant al límit a la nostra estimada Terra. La nostra forma de vida es basa en un sobreconsum dels recursos bàsics i entre ells en destaco dos:

• El petroli
• L’aigua

El petroli és un problema econòmic. Un gran problema econòmic. Quan més triguem a afrontar-lo (perquè ho haurem de fer tots plegats) pitjor. Pitjors consequències, més afectats, més conflictes.

L’aigua és la font de la vida. Sense ella no podrem viure. Hi ha moltes parts del planeta amb dèficits alarmants d’aigua. Ja aniré recopilant informació, ja que las dades són terrorífiques.

Tot això ens porta a la conclusió que l’home s’ha de donar compte de que estem jugant. Hem de pendre consciència tots plegats, reclamar des de la societat, acció als nostres polítics per que no ajornin el problema, però també hem de fer un esforç de lluitar contra les nostres inèrcies i hàbits que ens fan un pel hipòcrites.

En els darrers dies es sent a parlar molt de tots aquests problemes. Però s’ha d’intentar fer l’esforç de veure la globalitat i fer-se una idea amplia d’aquest tema tan complex del que s’ha de fugir de simplificacions i de visions parcials o de tot o res, de dretes o esquerres, de nord i sud, de creients i no creients. Volguem o no, tots hi estem implicats.

M’ha fet gràcia el manifest següent que he llegit en aquest blog d’un ex-company de feina, i sincerament és el que m’ha acabat de decidir de començar el meu blog. No se quant durarà, ni com evolucionarà, però s’ha d’intentar…

Personalment és una forma de concretar coses que veus, que et pasen pel cap i que si no les expliques es perden per sempre més. El títol del blog fa referència a això, espurnes que salten amb l’interacció quotidiana. El fer-ho amb un blog crec que te l’avantatge de que qui vol el llegeix i qui no se’l salta i aquí pau i després glòria.

No m’allargo més, així que adjunto el manifest del mal blogger:

¡Bloggers del món, uniu-vos a aquest manifest!

¿Están hartos de que les recuerden lo mal que llevamos nuestro blog?
¿Están hartos de los viejos consejos de siempre? (escribe regularmente, ten una temática definida, haz entradas concisas, etc…)

I. Nunca vamos a conseguir miles y miles de visitas ni, muchísimo menos, ganar dinero con nuestro blog, ni conseguir el Pulitzer…
II. No creemos que la calidad de un blog venga marcada por su número de visitas ni por la cantidad de páginas que lo enlacen.
III. Sabemos y aceptamos que el 80% de nuestras visitas procederán de nuestros colegas, y estamos felices con ello. (O como mínimo, nos conformamos)
Y, sobretodo:
IV. No escribimos para satisfacer al lector, sino para satisfacer nuestras ansias de escribir y comunicar. Si sólo a diez personas les gusta nuestro blog, estaremos tan felices como si les gusta a mil.

Manifestamos que:
V. El miedo a que un post no guste provoca una retorcida forma de autocensura. Una autocensura que coarta nuestra libertad artística y comunicativa. Nosotros no somos medios de comunicación forzados a vigilar nuestra popularidad. Tenemos el privilegio de no tener miedo al mercado ni a las críticas… ni al olvido. ¡No lo tengamos!
VI. Es posible que seamos felices si uno de nuestros post se hace popular y se difunde por la blogosfera. Pero nos comprometemos a no buscarlo, ni escribiendo lo que consideráremos más popular, ni de ninguna otra forma.
VII. Somos personas complejas, no maquinas especializadas. Por ello, escribiremos aquello que nos parezca interesante compartir, sin importar su temática ni su idoneidad.
Y, en resumidas cuentas:
VIII. Este es mi blog.
IX. Yo me pago y me doy el vuelto.
X. Si a alguien no le gusta, que no lo lea.

¡Si eres un blogger auténtico haz de este manifiesto algo tuyo!
a. Si no te gusta parte del texto o te apetece añadir algo, cámbialo sin complejos.
b. No cites de donde has sacado este manifiesto.
c. No digas quien ha escrito este manifiesto.
d. Ni se te ocurra poner un link a este post que estás leyendo, a no ser que sea para criticarlo o para anunciarlo sin hacerlo tuyo.
e. Es posible que estés leyendo este manifiesto en un blog y no sepas si lo ha escrito el dueño o no del blog. ¿Acaso importa?

Porque todo blogger tiene derecho a ser mal blogger, y estar orgulloso de ello.